Llançà s’adorm entre roques daurades,
on la mar xiuxiueja històries d’ahir,
i el vent del nord, amb ales esmolades,
pinta onades que no deixen dormir.

Als matins, el sol encén la badia,
com un foc suau que bressa els pescadors,
i els pins, amb veu verda i antiga melodia,
canten contes de mars i de remors.

Camins de ronda et porten a cales,
amagades, blanques com un secret,
i al cor del poble, la vida s’instal·la
entre rialles, mercats i el vermut set.

Llançà, de pedra, d’aigua i d’espígol,
amb ulls oberts cap al Cap de Creus,
ets refugi d’estius i de mots dòcils,
ets promesa de mar en cada adeu.